Com nàixer… sí importa.
Existeixen diferències clares entre societats en la manera d’entendre el naixement i la criança, la qual cosa es veu clarament reflectit en el seu model d’atenció al part, o en les seues polítiques de conciliació familiar, per exemple. Crec que és interessant tenir present que això té implícita una manera d’entendre la salut, a la dona, la criança, etc. i que al seu torn és una fidel manifestació dels valors d’una societat. A partir de l’antropologia es posa de manifest que sent l’embaràs i el part, processos universals quant a la fisiologia del cos femení, mai ocorren com un mer procés biològic, sinó que es troben culturalment modelats, donant-se de diferents maneres en cada societat i en cada grup social. A més des de la psicologia, amb una perspectiva holística i global de la persona, s’inclou l’entorn, el món social, la cultura, etc. com a factors inseparables en la manera com entenem el món i com vivim tot allò que ens passa. És a dir, que es produeix una influència recíproca entre la construcció social de l’atenció al part i la significació i vivència individual que després tenim.
En una societat on el naixement está medicalitzat fins a extrems molt perillosos, fins al punt que la cesària s’ha convertit en una opció de part, en una manera de néixer, i on l’èmfasi es situa a “obtenir un bebé sa” a qualsevol preu, es tendeix a minimitzar o ignorar la repercussió psicològica del naixement en la mare i el seu bebé.
Está àmpliament demostrat que a parts vaginals altament medicalitzats i cesàries es redueix la lactància materna a l’alta, augmenta el risc de Depressió Postpart, Trastorn d’Estrés Postraumàtic després del part, dificulta el vincle mare- bebé, ja que sovint el nou nascut en néixer és separat de la mare per protocol, pot produir lesions en la mare irreversibles (episiotomies, cesàries) i condiciona el futur reproductiu de la dona situant-la a un major risc de complicacions en successius embarassos. Després d’un part complicat, és habitual que la recent mare experimente desil·lusió, frustració, desconnexió amb el seu bebé, amb la seua parella i amb la gent, culpabilitat, solitud…
La psicobiologia també ens descobreix l’impacte que té per al bebé com arriba al món, un part altament intervingut, per exemple amb ús de fòrceps, és més estressant per a la criatura . També sabem que el bebé triga més a recuperar-se d’aquest estrés si se separa precoçment de la seua mare, que és el patró de perinatal habitual als nostres hospitals, li costa més normalitzar el seu ritme cardíac, regular la seua temperatura corporal, etc.
L’evidència científica també ens mostra que l’anestèsia que rep la mare pot alterar el comportament del bebé durant el període sensitiu, és a dir el moment següent al naixement, que és importantíssim per a la salut física i emocional del bebé i la seua mare. Les criatures tenen més dificultats d’agarre al pit de manera espontània, menys moviments de massatge manual, estan adormits, la qual cosa obstaculitza la “impromta”, etc. La primera hora després del naixement, especialment en un part fisiològic no intervingut, es produeix un escenari neuroquímic irrepetible en una mamà i el seu bebé.
La vivència de complicacions en el part o una cesària d’urgència produeix en la parella dolor, tristesa, preocupació, por, etc. a causa de la incertesa de perdre a la seua parella i al seu bebé. A més poden aparéixer sentiments d’incompetència, aïllament, ansietat, estrés, ràbia, sensació de fracàs… per no haver complert amb el paper que s’esperava d’ell/a com a suport actiu en el part. Aquests elements afecten sovint a la relació de parella i a la seua posterior adaptació a la paternitat/ maternitat.
Aquests són alguns exemples, que no tots, de com el desenvolupament del part afecta directament a la mama i el beu, així com a la parella. Trivialitzar aquest moment transcendental en la vida de les persones té efectes importants en la seua salut emocional i física a curt i llarg termini. Cuidar el naixement és, per tant, cuidar el futur.