Això que em passa és normal o m’estic tornant boja?

Això que em passa és normal o m’estic tornant boja?

“Quan el meu bebé va néixer totes les previsions que tenia es van anar al trast… gens era com jo pensava. Jo em sentia estranya, no em reconeixia…. De sobte, les converses amb les meues amigues, cap d’elles mare, no em resultaven d’interés. La meua mare i jo discutíem sempre que venia a casa a veure’ns, no sé per què m’irritava tant la seua presència… De vegades plorava sense una raó aparent, per qualsevol cosa…. Però el que realment em va preocupar va ser que, quan el meu bebé dormia, no podia evitar anar a veure si respirava!…………. Això serà normal o és que m’estic tornant boja?….”

Laia, 32 anys.

Sovint escolte experiències com aquesta, i no només això, com a mare també he tingut algunes d’aquestes sensacions. Encara que cada maternitat és una vivència única, és alhora, un relat comú.

La maternitat és un canvi molt important en la vida d’una dona que afecta a tots els seus àmbits: laboral, de parella, social, oci, familiar… i és totalment normal passar per un període de transició, ens adaptem a la nova situació. Ens trenca els esquemes, i parle en un sentit totalment literal. Quan en l’àmbit de la psicologia diem que la maternitat és una crisi vital estem volent dir en altres paraules això mateix, és un canvi en la vida tan excepcional que exigeix ajustos personals nous, ja que els recursos anteriors no ens serveixen en la nova situació.

“Jo pensava en l’embaràs i el part, mai vaig pensar en res més. Jo creia que tindria al meu bebé i ja està, que jo seria la mateixa, tot seria igual, però amb la meua “baby mocosete“…. I després va venir el que va venir…”

Empar 37 anys

Naix una mare, i amb aquesta nova identitat un abisme de dubtes, inseguretats, pors…. En poc temps, cal buscar noves maneres, nous rols i funcions per a la mare, el pare i tot el sistema familiar. El bebé obliga a recol·locar com si es tractés d’un nou puzle, però amb les mateixes peces que s’han utilitzat fins ara: un pare, una mare, una àvia, un germà, etc… Les noves necessitats forcen al canvi en el sistema familiar que ha d’adaptar-se, provocant-se en moltes ocasions disputes i picabaralles que apareixen o que van estar en “stand by” fins a aquest moment.

La identitat materna es construeix a través de la història personal, la vivència de la infància, actituds i característiques personals, etc… així com pel context social que les embolica. Actualment ens vivim en una societat i una cultura que es mou de manera molt contradictòria respecte a la criança dels nostres fills/es, i el nucli familiar sofreix molt aquesta ambigüitat. D’alguna manera totes les persones tenim una definició pròpia del que és una “bona mare” i un “bon pare”, i això funciona com una guia fonamental, ja que representen les directrius del projecte de família que volem arribar a ser.

A tot aquest moviment personal i familiar li unim un element, que crec no se li dóna la importància que realment té, però que des del meu punt de vista és principal: el cansament. Sabem perfectament que no estem parlant de cansament físic, d’haver corregut més que de costum aquest matí, o haver tingut molt treball, que s’acaba després de dormir algunes hores més de les habituals. Es tracta d’un cansament d’un altre ordre que ve d’ocupar-se d’un bebé vint-i-quatre hores al dia els set dies de la setmana, del pes de la responsabilitat d’un personeta que depén totalment de tu, la novetat de la situació…… És un cansament que no desapareix tan fàcilment, ja que és de l’àrea més emocional i energètica. Tots aquests elements produeixen que en la maternitat/ paternitat es done moltes ocasions una sensació de vulnerabilitat o sensibilitat especial:

“Quan va nàixer la meua segona filla em sentia com si no tingués pell, qualsevol cosa em tocava i m’afectava en gran manera.”

MªJose 29 anys

Per aquesta mateixa raó, comentaris aparentment insignificants, gairebé sempre del tipus de “plora perquè té gana”, “ho malcriarás si ho portes tant en braços”, etc.. de l’àvia del bebé, o de la veïna que ve de visita, cauen com a bombes… Sense saber exactament perquè, ens fereixen profundament. Són comentaris que fan diana al centre de la màxima preocupació, la nostra pròpia confiança, la disminueixen posant en dubte les nostres aptituds com a mares als nostres propis ulls i als aliens:

“Però que passa? A les mares, les ties…. que se’ls ha oblidat com es passa en aquests moments? Tothom dient-te el que has de fer!…. Jo espere que quan la meua filla siga mare, m’acorde d’això, per no caure en l’error de fer-li comentaris de com ha decidit cuidar als seus fills/es…”

Alejandra 41 anys

Mares buscant a mares

En aquest context, resulta fàcil entreveure que la necessitat de suport apareix amb molta força, però no de qualsevol suport, sinó d’aquell que ens dóna espai per poder parlar i ser enteses, en aquest llenguatge que no tothom comprén. Aquell suport que ens dóna alé, ens dóna seguretat, exactament el d’una altra mare experimentada o guia, una figura materna, que proporcione confiança i un “ambient de contenció” (així li criden alguns/as professionals). És una interacció que afavoreix la necessitat de seguretat així com l’intercanvi d’experiències entre mares.

Sóc una gran adepta dels grups de mares en totes les seues modalitats: tallers de suport a la lactància materna, grups de postpart, grups de criança, fòrums especialitzats… cada dona troba el propi. Aquests grups normalment respecten i afavoreixen aquests espais de contenció, lliures de judicis i opinions, i la mare se sent còmoda fàcilment, ja que totes comparteixen el mateix moment vital i experiències similars. Així troba a dones referents o companyes afins, que formassen la seua xarxa de suport. ”

“Després del naixement de la meua primera filla vaig voler que la meua parella m’acompanyés un dia al grup de postpart, que tanta importància tènia per a mi. Per casualitats de la vida la matrona ens reunia a la seua casa, concretament en la cuina, de vegades mentre cuinava un pastís d’aniversari per a algun dels seus quatre fills. Una vegada acabat el taller jo li vaig preguntar entusiasmada a la meua parella que li havia semblat, i ell em va contestar que no havia entés gens, que totes parlàvem alhora i que no sabia bé que li trobava a allò. La meua frustració va ser tremenda, per a mi havia estat tot tan interessant….”

Sara 30 anys

I per què altres mares?

Perquè les mares necessiten altres mares per parlar de bebés, d’elles, de tot el que els està passant, perquè aquests contactes ens ajuden a sobreviure quan maternem en solitud, com succeeix habitualment.

Christiane Northrup en el seu grandiós llibre “Cos de Dona. Saviesa de Dona” relata: “Una de les meus pacients em va dir: Em vaig sentir una amb totes les dones que han parit alguna vegada. Em vaig sentir poderosa i connectada amb una mica del meu interior que no sabia que estava aquí. Vaig ocupar el meu lloc entre les dones mares.”